Després de treballar intensament durant cinc anys acollint persones refugiades altament vulnerables a Turquia, Grècia i els Balcans, víctimes de diferents guerres i conflictes al món: Síria, Iraq, Afganistan, Iemen, el Congo… a hores d’ara tenim el cor destrossat per tot el que passa a l’Afganistan.
La prioritat hauria de ser salvar el màxim de vides humanes de manera organitzada. I si pot ser, no s’hauria d’aplicar allò de “campi qui pugui”. Creiem que la millor solució seria habilitar corredors humanitaris segurs, no només per a una evacuació d’emergència, que té data de caducitat, sinó també per a totes aquelles persones que volen abandonar el país per no viure en un règim de terror. Per a això caldria un acord internacional respectant la sortida del país, a més del compromís d’acollida per part d’estats que vulguin assumir la seva responsabilitat en aquest desastre humanitari. És a dir, solucions basades en el respecte, l’acord i la cooperació.
També sabem que en alta política tot el que succeeix està profundament preparat i mesurat. Una altra cosa és que la majoria de persones no ho sapiguem. Des d’aquest punt de vista, “ells” sabran per què estan succeint a l’Afganistan les coses d’aquesta manera i no d’una altra: què es va negociar amb els terroristes, per què aquest aparent caos a l’evacuació, per què s’abandona a un país sota un règim terrorista sense donar opcions a les persones que hi viuen, moltes d’elles col·laboradores en missions internacionals, quins interessos miserables ha darrere de tot això: control de població, negocis, recursos naturals, geoestratègia?
La imatge d’un pare lliurant al seu nadó a un soldat dels EUA té sentit: saben que els terroristes ja han començat a anar porta a porta per detectar col·laboradors internacionals, deixant al seu pas un rastre d’horror: robatoris, atacs, tortures i mort. Si no troben a qui busquen, segresten els seus fills perquè es lliuri. Afortunadament, aquest nadó va poder reunir-se amb el seu pare i estan fora de perill, però estem parlant de tot un país sota aquest règim.
Les persones afganeses que es vegin forçades a abandonar el país i buscar “refugi” en un lloc més segur no ho tindran fàcil: molts països han blindat les seves fronteres i criminalitzat a refugiats. La principal ruta per als refugiats cap a Europa, que passa per l’Iran i després per Turquia, ara serà més difícil de travessar: a la fi de 2020, l’Iran va proposar una nova legislació adreçada als afganesos que els exposaria a penes de presó de fins a 25 anys. Turquia, després d’haver rebut 6.000 milions d’euros per part de la Unió Europea, té amb aquest “soci” una cooperació diplomàtica, financera i de seguretat que abans no existia: vol construir un “mur” al llarg de la frontera entre Turquia i Iran, cavant trinxeres, instal·lant filferros de pues i reforçant el patrullatge per prevenir els creuaments. Les forces de seguretat turques han incrementat la seva presència a la frontera amb l’Iran. Diferents estats europeus també han adoptat polítiques migratòries extremadament dures: Grècia, per exemple, ha rebutjat immigrants de manera agressiva des de 2020 per prevenir la seva arribada.
En ple mes d’agost, ha arribat l’hivern a l’Afganistan, amb poca llum i un intens fred a l’ànima.
Des de la Fundació Provocant la Pau mostrem el nostre total desacord amb les polítiques inhumanes, renovem el nostre compromís amb les persones refugiades i agraïm a les comunitats que les acullen. I recordem la urgència de posar fi als conflictes i la persecució que ocasionen aquests desastres causats per la misèria humana. Necessitem un món en pau, inclusiu i equilibrat.
