Hem arribat a la xifra rècord de 70,8 milions de persones desplaçades per la força. Segons l’ONU, el món viu la pitjor crisi de refugiats des de la Segona Guerra Mundial.
La postura d’Europa i dels Governs de la Unió Europea, davant aquesta crisi humanitària, es pot resumir en “que no arribin”.
Totes les persones refugiades ens diuen que no haguessin sortit del seu país si no fos per la guerra o el terror, i si això s’acaba, desitjarien tornar a la seva terra.
Per aquesta raó, semblaria que la manera més útil per a que no arribin és treballar decididament per una política de pau i no violència arreu del món, per fomentar el diàleg i els pactes ajudant a resoldre conflictes. Però no ha estat així, perquè hi ha massa interessos miserables: econòmics, geoestratègics, armamentistes, control de recursos… massa interessos i massa miserables.
Descartada aquesta opció, han optat per crear un “apartheid” europeu, aixecant kilòmetres de tanques i enviant milers de policies a vigilar i detenir persones refugiades arreu d’Europa.
Aquesta política suposa un fracàs estrepitós que ataca els pilars fonamentals sobre els quals es va crear la pròpia UE i els tractats internacionals de drets humans. S’està qüestionant el dret d’asil, basat en la legislació que la mateixa Europa va crear per ajudar-se a si mateixa amb la crisi de refugiats que va originar la II Guerra Mundial. Quin missatge estem llançat a el món? Tenim les eines, els convenis i les resolucions… On és una resposta coherent i a l’altura dels valors fundacionals de la UE?
Ens trobem davant una greu irresponsabilitat: en el futur es posaran les mans al cap quan s’analitzin en detall totes aquestes atrocitats.
Per part de Provocant la Pau, l’únic que podem dir és que hem de lluitar fins a l’últim alè contra tota aquesta política inhumana. Si ens endinsem en l’egoisme intrínsec de l’ésser humà del segle XXI, intuïm que aquest benestar s’acaba, que aquest campi qui pugui definitivament ens condemna a tots. Optem per la pau, l’acollida i la solidaritat com a valors vitals.